Paraula mística d’origen grec que fa referència a l’acte de tancar els ulls, un fet que l’artista Pilar Farrés vol destacar a través d’aquesta peça.
Aquell que manté la mirada massa dispersa no pot percebre tots els detalls de la seva realitat, de manera que aquest treball pretén subratllar aquest instant de concentració enmig del ritme i la rutina atrafegada, amb la promesa que alguna cosa essencial ha arribat fins la nostra a mirada. Així, quan les parpelles es tornin a alçar, podran admirar i apreciar tots els matisos que presenta aquesta instantània.
A pesar d’estar sotmesos a un bombardeig constant d’informació i desinformació a través dels smartphones i d’altres suports tecnològics, plataformes i xarxes socials com Facebook, Instagram, Pinterest, etc., sempre detectem alguna imatge que capta la nostra atenció, una imatge que retenim en la nostra retina i que interioritzem, i que se’ns presenta en qualsevol moment del dia, tal com ja havia advertit l’escriptor suís Pierre Stutz en el seu llibre Las raíces de mi vida- Admiración, Liberación, Reconciliación-. Stutz va escriure: «Els místics no cerquen el sentit de la vida fora, sinó dins d’ells mateixos, en el seu interior, com un mitjà per sentir-se vitalment immersos en tota la creació.» D’aquesta manera, es revela com a necessari l’acte de tancar els ulls per atènyer i completar l’exercici de la meditació, reflexió.
Encara que resulti difícil de creure, el simple fet d’admirar una fotografia a través d’un smartphone pot provocar el desig de crear i expressar un sentiment o emoció, així com pot desencadenar un moment de contemplació “espiritual”. Es generen instants sagrats per al creador/artista que es traslladen i identifiquen amb el misteri que s’amaga rere d’ells. Sorgeix, per tant, un misticisme relacionat amb el concepte d’allò efímer.
Actualment naveguem per la xarxa i rebem nombrosos estímuls de maneres molt diverses, com antany els antics quan contemplaven la immensitat de la naturalesa. A pesar de les diferències, l’ésser humà segueix tancant els ulls en determinats moments en els quals necessita retenir allò que veu, que percep, per aprendre-ho i interioritzar-ho fins a convertir-ho en coneixement, en una necessitat de saber més i de seguir investigant, seguir el rastre...En aquest sentit, Pilar Farrés aconsegueix crear una peça de gran significació poètica, transformant en espiritual allò quotidià i banal, elevant la posada en escena en un acte diví i místic. En ella, hi conjuga quatre caixes buides a mode de quatre petits intervals- quatre parpelleigs- amb una branca d’arbre per simbolitzar una confrontació. Una confrontació d’allò material, allò físic i allò pagà amb allò sagrat i eteri; és a dir, l’artista juga amb la idea i el concepte digital, artificial i allò natural i orgànic.
Rere l’aparent fragilitat, senzillesa i delicades d’aquesta peça s’amaga una gran càrrega social, de presa de consciència, una crida a aquest estat místic de tancar els ulls, de reflexió i pausa, tan necessari en aquest segle XXI.
[1] STUTZ, Pierre. Las raíces de mi vida —Admiración, Liberación, Reconciliación—. Madrid: Narcea, 2007, pp.19-20.
Irene Gras - Crítica d'Art