Pilar Farrés, Artista empordanesa multidisciplinar

"Pells" és una reflexió sobre l'existència i el pas del temps, sobre la muda vital i artística al llarg de la vida. Composta per 150 bocins de quadres que he realitzat al llarg de la meva trajectòria artística -des de la meva infantesa-, aquesta peça representa els cicles i el creixement artístic en què el llenç és una pell, metafòrica i real alhora, en que queden gravades les emocions, impulsos i cicatrius de cada etapa viscuda i passada . Mudar la pell és necessari per créixer, en un procés de transformació constant.

"Pells" no és un gest artístic arrelat en la nostàlgia, si no més aviat un exercici d'identitat, en el que, com si d'un paisatge narratiu expressiu es tractés, és possible experimentar un procés d'alliberació i realització que permet comprometre's amb el futur.

XARXES DE "PELL"

Tremenda "Pell" del resorgir de pells d'un despropòsit adobat en temps i destemps que no sap si té o no continuïtat. Una regeneració d'aspectes esberlats de llampants esdeveniments, potser, alguns frustrats sense cap importància més enllà d'aquell moment, ara fet present. I aquell fibló que cus i descús "Pell", diria que en femení, però tampoc n'estic segura, del bastidor que vesteix al desvestit cosit que en surt d'ell, de fusta; i, més tard del ferrós embriac de la divina proporció blavenca, tacada de groc que daura: el rugit de l'"animàlnima" i les seves engrunes.

(M. Cufí)

Terracota 50x20cm - Figures de terracota blanca de 6x3x2cm

Terracota de 50x20cm - Figures de terracota blanca de 6x3x3cm

Tècnica mixta sobre fusta (50 x 70 cm)

L’artista Pilar Farrés presenta una obra metafòrica sobre els paranys de la vida. Un gest duchampià que estetitza la materialitat d’un objecte (quotidià) per a dotar-la de connotacions simbòliques sobre una realitat de crisi. La repetició com a principi d’estructura visual es refereix a una vivència que ens afecta a tots, una realitat feta de múltiples trampes. Enganxats per la crisi és un exercici de conscienciació, és la digestió artística d’una realitat pesada.

Marta Vázquez Gómez
BA in Art History from the University of Girona.
Masters in art criticism.

Xiprer de corten (11 cm)
Calaix (24 x 35 x 9 cm)
Obra pictòrica (20 x 12 cm)

Fetes de materials naturals com la fusta, el ferro o la terracota, les peces són un homenatge als colors, les formes i l’essència de l’Empordà. La simbologia i la màgia del xiprés, que s’erigeix en totes les seves versions amb la fermesa d’un tòtem sagrat, és l’eix central de l’última creació de l’artista.

Com petits retalls dels paisatges íntims de l’artista, les obres conquisten l’espai amb jocs de volums, colors i formes. Els diversos materials, tots ells d’origen natural, integren la creació artística en l’espai amb gràcia i encant. Es tracta d’un exercici creatiu on l’empremta natural i la veu del disseny han descobert una bonica fusió.

Aquestes obres manifesten una evolució pròpia en l’obra de Farrés, que sembla allunyar-se del tradicional format pictòric per iniciar amb aquestes peces la descoberta de les possibilitats de l’escultura i el format tridimensional. Les seves obres es troben a mig camí entre la pintura i l’escultura, però ho fan amb solucions originals, que centren l’atenció en la idea del suport com a element expressiu i estètic.

Tècnica mixta sobre fusta i ferro (94 x 62 x 4 cm)

La noblesa i l’elegància del ferro i la fusta es fusionen en aquesta peça de gran caràcter, que presenta una al·legoria matèrica del concepte abstracte de la llibertat. Construïda a partir de la superposició de dues dermis, una primera de fusta i una segona de ferro, aquesta obra resolt de forma suggerent, sòbria i elegant, la reflexió sobre un concepte tan complex i calidoscòpic com és la llibertat.

A partir d’una estructura geomètrica rítmica i hipnòtica, que funciona a partir de la repetició de la figura del quadrat escapçat, el buit i l’esquerda es converteixen en els protagonistes i deixen pas a una realitat amagada, representada per les qualitats de la fusta. La repetició monòcroma i ordenadora que presenta la dermis metàl·lica, amb unes forces diagonals persistents que l’expandeixen més enllà de l’obra, poden ser enteses com els mecanismes socials i psicològics pels quals les persones són induïdes a tenir patrons de pensament i comportament semblants, que els priven i els allunyen de la seva llibertat. Al seu torn, les esquerdes que presenta l’estructura opressiva, donen lloc a l’ànima de fusta, més càlida i introspectiva, que es relaciona amb una capacitat reflexiva i emotiva més personal, estretament relacionada amb la llibertat.

Aquesta peça es refereix a la llibertat en tota la seva riquesa i les seves múltiples formes. Des de la llibertat personal, la llibertat d’expressió fins a la reivindicació de la llibertat i els drets de les dones, que troba en aspectes com la maternitat i la condició social i laboral, fronts encara oberts de reivindicació i lluita.

Tècnica mixta sobre fusta i corda (50 x 70 cm aprox)

Aquesta obra m'ha transportat al mite de la caverna del filòsof greg Plató, un mite que intenta explicar com la humanitat es troba d'alguna manera lligada per unes cadenes i obligada a que la seva ànima contempli una veritat preparada, que no és real. Aquest mite funciona com una metàfora sobre la necessitat d'alliberar-nos i desfer-nos dels lligams que ens estaquen, però també reflecteix la dificultat que això suposa, i el dolorós procés cap a la veritat.
He pensat que estaria bé que l'obra s'acompanyés d'un fragment del text original de Plató. He escollit aquest:

−Suposem ara que se’ls alliberi de les seves cadenes i se’ls curi del seu error; mira el que resultaria naturalment de la nova situació en què anem a col•locar-los. Alliberem a un d’aquests presoners. L’obliguem a aixecar-se, a girar el cap, a caminar i a mirar cap al costat de la llum: no podrà fer res d’això sense patir, i l’enlluernament li impedirà distingir els objectes les ombres dels quals abans veia. Et pregunto què podrà respondre si algú li diu que fins llavors només havia contemplat ombres vanes, però que ara, més prop de la realitat i tornat cap a objectes més reals, veu amb més perfecció; i si a l’últim, mostrant-li cada objecte a mesura que pansa, se li obligués a força de preguntes a dir què és, no creus que es trobarà en un compromís, i que li semblarà més vertader el que veia abans que el que ara li mostren?
Sens dubte, va dir.
República Vll, Plató

Terracota (50 x 30 cm)

Amiga de plantejar cada exposició com a exercici de recerca personal i conceptual, Pilar Farrés ofereix en aquesta ocasió una instal·lació on harmonitza la terracota i fotografia en el que ella planteja com un diàleg poètic.
Contundent en els seus plantejaments , Farrés ha treballat a vegades amb una maça que ha deixat la seva petjada en la superfície dels cercles de fang i que ha construït unes textures farcides de formes sorgides de l’atzar i altament suggestives.
Agafant el cercle com a eix entorn el qual gira la seva reflexió, Farrés s’interessa per aquesta figura que es tanca sobre ella mateixa i que alberga alhora la caducitat i l’etern.Convençuda pel fet que l’empremta de cada petja amaga el sentit d’una vida, l’espai que ella ocupa en aquesta ocasió és un autèntic laboratori en el qual s’acumulen imatges que són metàfores molt energètiques sobre diferents aspectes de la condició humana i la seva dimensió social.
Enric Tubert

Peça realitzada per l'exposició col·lectiva organitzada per la Revista Alberes, en motiu del núm. 15 , Terra d'Artistes.

Terracuita amb pasta de paper 19 x 14 cm , xiprer de 12 cm.

Catàleg digital: https://issuu.com/revistaalberes/docs/alberes15_exposici___col__lectiva

Paraula mística d’origen grec que fa referència a l’acte de tancar els ulls, un fet que l’artista Pilar Farrés vol destacar a través d’aquesta peça.

Aquell que manté la mirada massa dispersa no pot percebre tots els detalls de la seva realitat, de manera que aquest treball pretén subratllar aquest instant de concentració enmig del ritme i la rutina atrafegada, amb la promesa que alguna cosa essencial ha arribat fins la nostra a mirada. Així, quan les parpelles es tornin a alçar, podran admirar i apreciar tots els matisos que presenta aquesta instantània.

A pesar d’estar sotmesos a un bombardeig constant d’informació i desinformació a través dels smartphones i d’altres suports tecnològics, plataformes i xarxes socials com Facebook, Instagram, Pinterest, etc., sempre detectem alguna imatge que capta la nostra atenció, una imatge que retenim en la nostra retina i que interioritzem, i que se’ns presenta en qualsevol moment del dia, tal com ja havia advertit l’escriptor suís Pierre Stutz en el seu llibre Las raíces de mi vida- Admiración, Liberación, Reconciliación-. Stutz va escriure: «Els místics no cerquen el sentit de la vida fora, sinó dins d’ells mateixos, en el seu interior, com un mitjà per sentir-se vitalment immersos en tota la creació.» D’aquesta manera, es revela com a necessari l’acte de tancar els ulls per atènyer i completar l’exercici de la meditació, reflexió.

Encara que resulti difícil de creure, el simple fet d’admirar una fotografia a través d’un smartphone pot provocar el desig de crear i expressar un sentiment o emoció, així com pot desencadenar un moment de contemplació “espiritual”. Es generen instants sagrats per al creador/artista que es traslladen i identifiquen amb el misteri que s’amaga rere d’ells. Sorgeix, per tant, un misticisme relacionat amb el concepte d’allò efímer.

Actualment naveguem per la xarxa i rebem nombrosos estímuls de maneres molt diverses, com antany els antics quan contemplaven la immensitat de la naturalesa. A pesar de les diferències, l’ésser humà segueix tancant els ulls en determinats moments en els quals necessita retenir allò que veu, que percep, per aprendre-ho i interioritzar-ho fins a convertir-ho en coneixement, en una necessitat de saber més i de seguir investigant, seguir el rastre...En aquest sentit, Pilar Farrés aconsegueix crear una peça de gran significació poètica, transformant en espiritual allò quotidià i banal, elevant la posada en escena en un acte diví i místic. En ella, hi conjuga quatre caixes buides a mode de quatre petits intervals- quatre parpelleigs- amb una branca d’arbre per simbolitzar una confrontació. Una confrontació d’allò material, allò físic i allò pagà amb allò sagrat i eteri; és a dir, l’artista juga amb la idea i el concepte digital, artificial i allò natural i orgànic.

Rere l’aparent fragilitat, senzillesa i delicades d’aquesta peça s’amaga una gran càrrega social, de presa de consciència, una crida a aquest estat místic de tancar els ulls, de reflexió i pausa, tan necessari en aquest segle XXI.

[1] STUTZ, Pierre. Las raíces de mi vida —Admiración, Liberación, Reconciliación—. Madrid: Narcea, 2007, pp.19-20.

Irene Gras - Crítica d'Art

La metàfora del pastor que guia el ramat forma part de l’imaginari més basic del culte religiós a Occident. Una imatge eficaç per recordar–nos una estructura de poder de direcció única. No fos que algun despistat caigués en l’error de pensar que, a l’església, les coses van de baix a dalt. Mai hi han anat. La mateixa arquitectura de basíliques i catedrals, sobretot des del gòtic, ens recorda a tota hora que som infinitament petits, un ramat a mans de qui pensa.

Una de les joies de l’escultura religiosa gòtica catalana és el retaule de l’altar major de Santa Maria de Castelló d’Empúries. Protegits rere un reixat situat al presbiteri, els més de sis metres i mig d’alçada d’imatgeria bíblica despleguen a distància el relat fundacional, amb escenes de la passió, àngels, querubins, apòstols i una verge amb el nen que presideix el conjunt. Quina deu ser la imatge dels fidels des d’allà dalt? Quina és la visió de la nau un dia de culte des de la figura central del retaule, des de la verge amb el nen en braços?

Des que, cap a finals de 1400, el retaule va quedar en bona part enllestit, al seu davant s’hi han celebrat tots els rituals de naixement, aparellament i comiat dels habitants de la comunitat de Castelló. Nobles medievals hi han entronitzat comtes, mercaders enriquits hi han batejat els fills, pagesos i gent dels cortals hi han acomiadat als seus. Ningú els ha explicat mai perquè, entre ells i la verge del retaule, s’alçava un reixat de ferro infranquejable: 116 barrots de quasi 4 metres d’alçada. M’agrada suposar que alguns d’ells s’ho han preguntat.

Entre els nens que en el tardofranquisme hi van viure endiumenjats amb roba planxada i olor de colònia alguns rituals de pas, alguns s’ho van preguntar. Què veia la verge des d’allà dalt? Per què era tan lluny? Què hi feien, al seu costat, totes aquelles figures blanques de llavis vermells? Han hagut de passar uns quants anys perquè la Pilar Farrés pogués creuar el reixat de ferro infranquejable i capgirar el joc de mirades.

A les seves mans, una estructura de peces cúbiques ha vingut a substituir els relleus del retaule, amb les seves figures i pinacles. Un entramat de peces de fusta de roure encaixades de forma irregular ha usurpat els cossos d’alabastre que presideixen l’altar. La Pilar les ha disposat amb cura suprimint-ne àngels i apòstols però mantenint el diàleg amb la llum del retaule originari. És la llum que llisca pels diferents cossos geomètrics, que la trenquen en ombres i zones de silenci evocant la intensa negociació amb aquest element físic que van mantenir els artesans del retaule de la basílica. Aquí no hi ha verge. Tampoc hi ha nen. Ni relat. En aquest retaule depurat i cubista, és la mateixa forma qui invoca el relat.

Un nou retaule que, si bé ha renunciat a tota referència bíblica –qualsevol altra opció li hagués restat versemblança– no ha obviat l’exercici de distància i de poder que ha modelat durant generacions la pau dominical de la basílica. Unes columnes elaborades amb fragments mínims de cartró sobreposats un damunt de l’altre evoquen l’estructura ferrada que veta l’accés al retaule. Explica la Pilar que cada fragment de cartró remet a una història de vida, són les vides múltiples a les qui, enllaçades pel trenat de les generacions, un reixat els ha recordat on era el seu lloc en el món. Finalment, en aquest gest per situar els fidels al cantó de l’altar, la Pilar ha buscat fotografies de comunions i batejos i altres ritualitats dels anys vint, trenta, quaranta, cinquanta i seixanta del segle vint celebrades a la basílica i les ha portat fins al lloc del retaule. Les úniques imatges evidents en aquest nou retaule són les vides minúscules que han creuat el reixat. Per una vegada, i després de generacions rere la tanca, el ramat ha pres el lloc del retaule. Finalment.

Cristina Masanés - Periodista

La instal.lació presenta un bodegó en què es fusionen amb gran elegància realitat i abstracció. La composició de la imatge condueix inevitablement la mirada des dels extrems fins a la part central, on les línies convergeixen per a crear una figura de gran plasticitat visual. Les formes semblen haver-se reduït a la seva essència, i és precisament el minimalisme i la puresa de les formes, la que dota la imatge d’una gran força simbòlica i poesia visual. L’encert en l’acurat tractament de la llum, que dibuixa tènues ombres que aporten un suau però necessari relleu a la imatge, i en l’elecció de material i la seva calidesa, tenen com a resultat una imatge de gran sensibilitat estètica, en la que conceptualment es fusionen l’antiguitat i la modernitat. Marta Vázquez.

Narració de la història 1 és una obra que reflexiona sobre l'existència, el pas del temps i la construcció de la identitat personal. Velles gomes i pedals de bicicleta, desgastats per l'energia i el temps, funcionen com a metàfora de la història d'un subjecte, els seus temps i espais únics.

Es tracta d'apunts anecdòtics sobre el sentit d'una narració vital i personal que s'equipara a les successives etapes d'un trajecte en bicicleta.

Narració de la història 1 pot ser qualsevol història, ja que tot escenari vital té els seus propis mecanismes caducs, a partir dels quals és possible reconstruir, a mode de narració, les vivències personals superades.

De forma poètica, aquesta obra remet a la nostàlgia del passat i a l'aventura i la llibertat conquerides en cada narració possible. La sensibilitat i la delicadesa que transmeten les peces que conformen l'obra, que no són autèntics pedals i gomes de bicicleta, sinó una representació, que permet endevinar una voluntat de reflexió quasi sublim, sobre la subjectivitat i l'experiència personal.

Instal·lació S/t -490, 491 - 2015 - Oli, esmalt, vi i tinta sobre tela de lli de 140x110cm muntada sobre sobre bastidor de 120x100x3cm
33 de 10x10x3cm fusta, agulles, tinta sobre paper fet a mà

Any rere any, la terra i la vida es regeneren en un cicle de renovació constant. En aquesta obra, les peces de fusta representen capes de terra, que de forma metafòrica s’assimilen com a etapes de la vida, que es van succeint.

En alerta, expectant, suspesa en un dèbil però ferm lligam a la terra, la nova vida rebrota i dóna el seu fruit.

El vermell, color de la vida que vibra i la ferida que brolla, esquitxa i regenera l’art i la naturalesa com a ens vius.

Un procés vital, que regeix d’igual forma les lleis de la vida i l’art en la seva essència, com a realitat significant, polisèmica i mutable.

Un roc..... i més elements
una acció que porta per títol ROC i que reivindica l’ afecte, suport i solidaritat entre les persones, en el marc del dia internacional contra la violència de gènere

..... i vaig pensar en la necessitat de passar a l’acció.
......i vaig pensar en la necessitat de plantar cara.
......i vaig pensar en la necessitat de dir prou .

Intervenció sobre tela - Tècnica mixta

Tècnica mixta

L'abraçada com a forma d'afecte, suport i solidaritat entre les persones.

La performance de Dolors Yglesias i Emma Teixidor de la Cia. El Paller, descobreix en el moviment i en la dansa una forma de reivincidació i de conscienciació social. Reflexionant sobre la importància de brindar recolzament i afecte a les víctimes. L'acció finalitza amb un curiós experiment d'expressió de l'artista Pilar Farrès.

Vídeo: Ron de la Fuente // Il·luminació: Txema Alabert
Exposició fotogràfica: Anna Morera